Es veu que passa cada nit: quan l'actor Juan Diego
Botto pronuncia les últimes paraules i s'apaguen els llums, el públic del
Teatre Lliure comença a aixecar-se per aplaudir. No és que deixin les seves
cadires tímidament (primer un parell d'espectadors, després uns altres...), sinó
que és un fet gairebé automàtic, unànime. Veient-lo actuar, és fàcil sentir certa
complicitat amb ell, com una mena de vincle invisible. Potser perquè és un
actor compromés amb la lluita social i cultural (i el teatre sempre ha estat un
escenari perfecte per a les reivindicacions), potser perquè no podem oblidar
que és aquell Martín (Hache) de la
pel·lícula d'Adolfo Aristarain, o sencillament és que sobre l'escenari transmet
cert magnetisme sobre el públic. Es nota el respecte d'ell cap els espectadors
i el respecte dels espectadors cap a ell.
Un
trozo invisible de este mundo són cinc peces escrites pel propi Botto i dirigides per Sergio
Peris-Mencheta. En elles, s'expressen la idea de la immigració i la de l'exili,
però vistes al detall, des del punt de vista de cinc persones amb nom i cognom,
amb cara i ulls. La primera de totes arrenca amb un guardià de duanes que
explica a un immigrant perquè no el pot deixar entrar al país al qual ha
arribat tot donant-li raonaments socials, antropològics i científics. En la
segona peça, un argentí parla des d'un locutori de Madrid amb la seva dona, que
es va quedar a Sudamèrica. Al principi sembla que a ell les coses li van
realment bé, però poc a poc va mostrant la seva solitud i com troba a faltar la
seva família. Una dona africana (interpretada per Astrid Jones) protagonitza el
tercer monòleg, on li explica al seu fill els motius pels quals va marxar del
seu poble per garantir-li un futur millor i tot el que ha hagut de passar en
aquest camí. El quart ens trasllada a la dictadura argentina, als anys 70, on
un home dóna testimoni del seu últim dia en un centre de tortura. A la darrera
peça, un noi més jove, que ha viscut a diversos països, mira de trobar el seu
lloc al món, però sempre acaba sentint-se aliè, perquè en el fons es qüestiona
si el seu lloc no està entre les persones.
Un trozo invisible de este mundo fa que ens hi posem a la pell dels immigrants i els exiliats,
d'aquelles persones que tenen la valentia de deixar-ho tot (fins i tot la família)
per mirar de trobar un futur millor i acaben arribant a un lloc desconegut,
despietat moltes vegades. A l'obra no hi ha tòpics ni condescendència, sinó que
són cinc retrats que fan que sigui l'espectador qui tregui les seves pròpies
conclusions: potser molts de nosaltres no havíem pensat gaire què pot sentir un
immigrant quan despenja el telèfon en un locutori, o la sensació de tristesa
que pot tenir una persona que arriba a un altre país carregat d'esperances i de
cop li diuen que no podrà entrar. Tant Juan Diego Botto, que interpreta quatre
dels cinc personatges, com Astrid Jones fan una gran feina sobre l'escenari que
provoca que el públic, inevitablement, s'aixequi nit rere nit per aplaudir una
bona estona.
0 comentarios:
Publicar un comentario