Monumental i històric ‘Rei i senyor’ al TNC

Feia gairebé cent anys que no es representava Rei i senyor al teatre, des de què el 1918 es va estrenar al Romea. Pràcticament un segle d’oblit per una obra de Josep Pous i Pagès que ha viscut a l’ombra de la seva gran novel·la, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912). Rei i senyor explica la història de can Reixac, casa pagesa benestant governada amb mà dreta pel terratinent Andreu Reixac (Lluís Soler), qui ha decidit la sort de la seva filla, Remei (Sara Espígul), imposant que es casi amb un home que ella no estima. La jove, en canvi, es deleix per un noi que la correspon, però amb qui no pot estar perquè Andreu és massa venjatiu i no oblida que el pretès de la seva filla li va plantar cara per una decisió que considerava injusta.

Les lleis de can Reixac, que han regit la casa durant tres centúries, són inescrutables i el patriarca no vol canviar de parer tot i que la resta de la família intenti fer-li veure que està errat. El conflicte es fa més cru quan arriba l’hereu (Carles Romero), provinent d’una estança a l’estranger, amb la mentalitat canviada, moderna, en contraposició a com pensa el seu pare. Les parets de la casa mai havien vist una lluita familiar tan agre i entremig, la mare, anul·lada des de sempre i per sempre, intentant que tot es resolgui de la millor manera possible. Una història ambientada a principis del segle XX, en un context rural dur i masclista.

Potser a alguns espectadors l’argument els hi soni massa recorrent, però, creieu-me, la versió que Pere Riera fa de Rei i senyor, que es pot veure a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), dirigida per Toni Casares, és pura genialitat. Després de veure-la, un surt del teatre sentint que acaba de veure una obra mestra. Així, amb aquesta rotunditat: l’escenografia és part activa de l’obra i excel·leix fins al darrer segon; la direcció i la dramatúrgia són impecables (amb màxim respecte cap a l’original però sabent adaptar-se al que necessita el públic del segle XXI); les interpretacions són brillants (no hi ha paper que es quedi petit i la bona feina dels actors fa que cadascun dels personatges mostrin un món complex que funciona per si sol); el joc entre música, so i il·luminació atorguen un dramatisme a l’obra de forma molt natural i encertada que atrapa els espectadors des del primer moment.

Aquesta és una d’aquelles ocasions en què valdria la pena esmentar cadascun dels membres de l’equip que fa possible aquest espectacle perquè fins el més mínim detall aquí cobra rellevància. Potser no existeix la perfecció sobre un escenari, però s’hi ha d’assemblar molt a aquest Rei i senyor, una obra monumental, pròpia (aquesta sí) del Teatre Nacional de Catalunya. El nostre teatre es fa gran per joies com aquesta.