La intermitent i gairebé impossible història d’amor de David i Sara

Una constatació: la sala petita del Teatre Gaudí Barcelona és realment molt petita: pocs metres quadrats d’escenari i poques butaques molt a prop dels actors. Un espai reduït per estimular la imaginació dels directors i, sobretot, dels espectadors (les possibilitats escenogràfiques són les que són) i també un repte pels autors (quan no hi ha espai pels artificis, un bon text és fonamental).

David y Sara (espectacle en castellà) és la nova obra del dramaturg Ever Blanchet, dirigida per Òscar Molina. Sobre l’escenari només dos actors per interpretar un bon grapat d’anys i vivències. David i Sara (Xavi Casan i Maria Clausó) són una parella ja gran: discuteixen i riuen junts del passat però, sobretot, mantenen viva una flama que va començar fa molts de temps, des de què es coneixen, podríem dir. L’acció comença en l’actualitat i, poc a poc, va donant salts temporals fins arribar a l’any 1954, quan els dos són joves: una viatge a Marrakech, una espera en un aeroport, una trobada al metro. Escenes totes elles que reconstrueixen una relació intermitent, que sembla que només es consolida quan els dos són grans.

El text conté moments d’amor i d’humor; és una obra desenfadada ben plantejada, tot i que és possible que el gir argumental que es produeix no convenci tothom. De ben segur que cada espectador tindrà la seva escena preferida (la que més fa riure, la que més tendresa desprèn o la que imposa un contrast més impactant). En altres paraules: una obra tan personal ha de tenir una acollida molt personal. Pel meu gust, però, he trobat les dues darreres escenes massa llargues: la penúltima perquè el diàleg es podria haver resolt sense donar-hi tantes voltes a una qüestió que ja queda clara molt ràpidament; l’última perquè allargant-la fa que el públic tingui temps de digerir un impacte final que hagués estat una bona guinda per l’obra. Sempre he pensat que si es té un cop d’efecte per als darrers minuts, és bo saber apagar els llums a temps i que els espectadors es quedin amb això per quan surtin del teatre.