domingo, 4 de marzo de 2012

El difícil equilibri de la sonda ‘Voyager’



Així, d’entrada, una obra de teatre que se centra en un grup d’investigadors americans que han de trobar la manera de reunir el més representatiu de la humanitat per enviar-lo a l’espai atrau. I si, a sobre, sabem que està basat en fets i personatges reals i que un d’ells és Carl Sagan (un dels autors de la sèrie documental Cosmos), la cosa ja es posa irresistible.

Sobre l’escenari de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) tenim una minimalista sala de reunions on Sagan comunica als seus col·legues que la NASA els hi ha encarregat fer un recull de tot allò que sigui representatiu de la Terra (la seva música, les seves llengües, les imatges i els sons…) per enviar-los en dues sondes a l’espai com a carta de presentació per possibles habitants extraterrestres. Entre ells comencen les discussions: posem els Beatles o no? Incloem música xinesa? Quines imatges hem de recollir? En definitiva, quina és la cultura que representa millor la nostra diversitat? En el fons, però, això tampoc és el més important en l’obra (almenys no s’estableixen grans debats, ni reflexions profundes, sinó més aviat es percep un to lleugerament còmic). Sí és central, en canvi, veure la relació entre Sagan i els seus companys i, sobretot, presenciar (o, almenys, imaginar), com es va resoldre aquesta qüestió tan transcendental a la Universitat de Cornell.

El que presenciem al TNC és una aproximació a un fet desconegut per moltes persones i alhora apassionant. Ara bé, la proposta de Marc Angelet va una mica més enllà i construeix l’obra sobre una estructura metateatral que no acaba d’encaixar: el Carl Sagan que veiem sobre l’escenari és un actor que interpreta un actor que, alhora, fa de Sagan. Hi ha teatre dintre del teatre, veiem la representació d’una representació: un recurs que només puc entendre si és per justificar la presència de Reg Wilson en el paper de Tim Ferrys, col·lega de Sagan, que va observant l’obra que recrea la seva joventut i que, de tant en tant, intenta ficar cullerada. No era més eficaç representar el que va passar, deixar de banda el joc metateatral i així estalviar-nos que de tant en tant ens hàgim de sortir de la història?

I encara algunes preguntes més: si Voyager no planteja grans reflexions ni profunds debats sobre quina és la selecció que ha de representar la nostra cultura a l’espai exterior, realment les situacions que es produeixen són prou importants com per sostenir les gairebé dues hores d’obra? No es podrien haver reduït alguns diàlegs i escenes una mica repetitives? Reconec que potser m’esperava una altra cosa, una mica més de tensió i misteri enlloc de moments còmics i romàntics que no només m’han resultat forçats, sinó també representats de forma poc versemblant (aquí es produeix un altre desequilibri: algunes de les interpretacions necessiten una revisió a fons). Em queda la sensació que Marc Angelet tenia una bona idea a l’horitzó, però ha volgut arribar pel camí més complicat.

0 comentarios: