No fa gaire un dramaturg em preguntava des de Madrid què en sabia d’Oriol Broggi, un dels directors catalans més ferms de la nostra escena. Segurament no hi hauria millor resposta que convidar-lo a veure alguna de les seves obres i ara seria un bon moment donat que al Teatre Romea fan Incendis, la peça de Wajdi Mouawad que dirigeix i adapta el propi Broggi.
En ella, tenim a dos joves, Simon i Jeanne (interpretats per Julio Manrique i Clara Segura), que es troben davant d’un notari (Xavier Boada) per tal d’assistir a l’execució testamentària després de la mort de la mare d’ells, Nawal Marwan (paper que també fa Segura). Sobre l’escenari, ens trobem un terra de sorra gruixuda, amb una taula i un parell de cadires, elements mínims dintre d’una escenografia profundament evocadora, que porta a l’espectador a diferents èpoques i territoris. Els dos joves tenen un objectiu: trobar el germà que no sabien que tenien i el pare que pensaven mort. Només així, podran satisfer les darreres voluntats de la seva mare. Per aconseguir-ho, no dubtaran a emprendre un viatge al país on va néixer la Nawal, el Líban.
Un dels aspectes més destacats de l’obra es la manera com Broggi pensa els salts temporals i geogràfics que imposa el text de Mouawad. Entre les escenes no hi ha transició, sinó una mena de solapament que fa més poderosa la història i, sobretot, més àgil: l’espectador no té temps de sortir de la història, es queda totalment atrapat amb les diverses generacions de dones que van desfilant: des de l’àvia que no dubta a avisar la seva filla Nawal que “les dones d’aquesta família estan ofegades per la ràbia”, fins la jove Jeanne, tan desorientada, en el fons, com ho va estar la seva mare anys enrere. Incendis és una obra de recerca, no només de dos joves que busquen el seu pare i el seu germà, sinó també de dues persones que volen trobar-se a si mateixes. I en aquest camí, de pas, podran aconseguir allò que la seva mare mai no va saber fer: explicar-los qui era ella.
A la primera part d’Incendis, un té la sensació de què està assistint a una obra perfecta, un artefacte que funciona a ple rendiment, gràcies a les idees de Broggi: cada actor té diversos personatges i les seves accions suggereixen el drama més que no pas l’expliquen. Hi ha desesperació, crits i plors, però l’obra encara és continguda. A la segona part, en canvi, alguna cosa canvia. El muntatge dóna pas a una sèrie de recursos audiovisuals que fan que es produeixi un canvi de percepció: ja no tinc la sensació de ser testimoni directe d’una dura història familiar, sinó que em distancio i passo a ser només un espectador de teatre, impressió aquesta que es reforça quan els sentiments es fan massa explícits i un ja s’espera els impactes emocionals abans de què hi arribin. A més, la caracterització d’un dels personatges interpretats per Manrique (un dels soldats que es troben Jeanne i Simon al Líban) no qualla, despista al principi i mostra una violència còmica que no funciona. En altres paraules: la primera part, brillant, és profundament efectiva i suggeridora (de les que no s’obliden fàcilment); la segona, en canvi, explícita i un pèl artificiosa. Una obra potent, en qualsevol cas, d’un director que demostra tenir unes idees molt lúcides.
0 comentarios:
Publicar un comentario