'Espiga', Berna Blanch

Espiga
Berna Blanch
Editorial Meteora
1ª edició, desembre de 2009
Gènere: Poesia
64 pàgines
ISBN: 978-84-95623-98-0

Una de les dades que comenta l'escriptor Marc Granell en el pròleg del llibre Espiga, del poeta de Catarroja Berna Blanch, és que a aquest li agrada caminar per omplir-se de paraules. Encara que sembli un fet insubstancial pel que s'esdevindrà en el poemari, la realitat és que és l'eix que creua tot els versos d'Espiga.

El jo poètic traça un intent d'autoconeixement a través del paisatge. No és que el poemari sigui un amuntegament d'experiències vitals en relació amb el que envolta al poeta, sinó que el paisatge -tant interior com exterior- serveix per activar els mecanismes de la memòria i de l'autoconeixement. D'aquesta manera, el jo poètic explica que Els records dels meus morts / m'és tan natural / com el record de la infantesa / o el primer amor / i sovint mire eixa amplitud / com es miren / les muntanyes llunyanes. No és que allà, a les muntanyes, estiguin els records d'un temps passat i, potser, massa llunyà, sinó que les muntanyes mateixes són la metàfora que necessita el jo poètic per mantenir viu el record.

Per tant, no és casual que digui que el record dels seus morts li sigui natural, perquè en cap moment els versos d'Espiga pretenen ser un cant de nostàlgia i tristesa (com el mateix poeta diu, no vol "poemes morts" ni "paisatges del record"), sinó que busca la referencialitat amb l'entorn; aquests versos serveixen per estar en pau amb sí mateix i en harmonia amb la memòria: Voldria escriure sobre aquesta casa / i que els fulls / no se m'ompliren de tristor, diu en un moment del poemari.

El temps, però, passa inexpugnable i les fulles cauen a la tardor a l'igual que passen els anys: Novembre fa foscos els colors / en les pupil·les / i va caient dins nostre la vida / fulla a fulla, engroguida veu / del temps imperceptible. Aquests versos són una proba palpable de la complicitat entre el jo poètic i el paisatge, on troba les metàfores que li permeten activar el mecanisme de l'expressió, de la memòria i, a la fi, de la poesia.

El poeta Berna Blanch, un d'aquests noms que un es troba com una sorpresa, demostra amb Espiga la seva capacitat per articular el món interior i projectar-lo, com una explosió de llum en silenci, cap a l'exterior. Val la pena, doncs, deixar encesa aquesta llum per no perdre'l de vista.