domingo, 25 de septiembre de 2011

‘La sonrisa etrusca’ perd la gràcia



Hi ha obres de teatre que necessiten només cinc minuts per demostrar que allò no tirarà. No és una qüestió de seure a la butaca carregat de prejudicis, sinó que hi ha obvietats que, pel sol fet de ser tan obvies (perdonin la redundància, però se li ha de posar èmfasi), un no entén com és possible que el director no s’adoni de què alguna cosa important grinyola. I en aquest cas, l’evidència és que si tens un gran actor, com Héctor Alterio, que només amb un moviment d’ulls i un somriure és capaç d’aconseguir la complicitat del públic, no se li ha de posar al costat a un altre actor que no és capaç de fer creïble el seu paper ni en les qüestions més senzilles. En aquest cas, la interpretació de Nacho Castro, que fa de Renato, fill de Bruno (Alterio), és un handicap que La sonrisa etrusca acusa des del principi fins el final.

L’abisme que hi ha entre Alterio i Castro és tan gran, tan abismal, que és fàcil perdre la concentració cada cop que el segon apareix a escena. Més que actuar, sembla que força la veu, no es mou amb naturalitat a l’escenari i els seus gestos no són versemblants en cap moment. Però aquest no és l’únic problema que li veig a l’obra. Hi ha diàlegs que s’allarguen massa, sobretot un que mantenen Alterio i Julieta Serrano (en el paper d’Hortensia) i el que protagonitza l’actor argentí al final (que és etern i completament innecessari). Això s’agreuja perquè La sonrisa etrusca té almenys tres falsos finals, tres moments que, després de més d’una hora i mitja de funció densa on bàsicament destaca l’actuació d’Alterio i Serrano, sembla que la cosa s’acaba, però segueix, i segueix, i va perdent intensitat poc a poc fins que ja un només desitja veure aparèixer el teló. En altres paraules, si l’obra hagués acabat mitja hora abans del que dura (una mica més de dues hores), el resultat hagués estat lleugerament més acceptable.

La sonrisa etrusca és la història d’un home gran i orgullós del sur d’Itàlia que arriba a Milan on viu el seu fill per sotmetre’s a una operació, ja que pateix un càncer. L’home té la certesa de què morirà, però té la voluntat de sobreviure a la mort d’un vell enemic de guerra. En canvi, quan descobreix que té un nét i coneix una dona (Serrrano), els seus desitjos comencen a canviar. La novel·la de Sampedro té un caire dramàtic i esperançador alhora que és el que va motivar portar-la al teatre, però aquesta no és una història fàcil d’adaptar, almenys així ho demostra aquesta versió.

0 comentarios: