El nou director del Teatre Romea, Julio Manrique, no podria haver-se presentat de millor manera. Estrenant càrrec, després de la sortida de Calixto Bieito, i obrint temporada amb una obra escrita i dirigida per ell mateix -en aquest cas, amb text a quatre mans amb Sergi Pompermayer-, Manrique demostra la seva visió renovadora unificant diversos llenguatges i, sobretot, traient el màxim partit a l’espai i als recursos escènics. Teatre dintre del teatre, però sobretot teatre més enllà del teatre.
I és que amb Llum de guàrdia l’espectador veurà una obra amb essència cinematogràfica (amb una mica de les pel·lícules de terror i amb una altra mica d’aquelles produccions que tan bé reflecteixen la vida als carrers d’una ciutat), però també assistirà a un collage on entren nits de ràdio, llenguatge televisiu, músiques i m’atreviria a dir que, fins i tot, performance en segon pla on el temps i l’espai sembla que es dilueixen. Tot pot semblar complicat, però Manrique i els actors fan fàcil allò que en aparença és difícil.
Llum de guàrdia arrenca amb una roda de premsa d’una companyia que es disposa a interpretar al Romea Xirgu, una obra que juga amb la idea de què el fantasma de la dramaturga Margarida Xirgu es passeja pel teatre. Però la nit de l’estrena, un 14 de setembre, el Romea pateix un incendi que acaba amb la vida de l’actriu que interpretava a la Xirgu. Set anys després, cadascun dels membres d’aquella companyia intenta fer la seva vida sense poder lliurar-se del declivi personal i professional que arrosseguen des d’aquell fatídic dia.
La història permet a Manrique integrar tot l’espai del Teatre Romea dintre de l’obra, ja que allà on seu l’espectador és també l’espai encantat que, segons l’argument, una vegada es va cremar. D’aquesta manera, el director proposa un engrescador joc de perspectives. Aquesta forma narrativa de nines russes és el que permet a Manrique jugar amb la idea del teatre dintre del teatre i reflexionar sobre els fantasmes que s’amaguen darrere del teló: dintre del Romea es passeja la Xirgu, però no són més aterridors els fantasmes que porten dintre cadascun dels personatges? Llum de guàrdia, que compta amb l’excel·lent interpretació de l’habitual família d’actors de Manrique, és una obra brillant, amb un text intel·ligent, ple d’humor, però sobretot ple de fantasmes. Excepcional!
I és que amb Llum de guàrdia l’espectador veurà una obra amb essència cinematogràfica (amb una mica de les pel·lícules de terror i amb una altra mica d’aquelles produccions que tan bé reflecteixen la vida als carrers d’una ciutat), però també assistirà a un collage on entren nits de ràdio, llenguatge televisiu, músiques i m’atreviria a dir que, fins i tot, performance en segon pla on el temps i l’espai sembla que es dilueixen. Tot pot semblar complicat, però Manrique i els actors fan fàcil allò que en aparença és difícil.
Llum de guàrdia arrenca amb una roda de premsa d’una companyia que es disposa a interpretar al Romea Xirgu, una obra que juga amb la idea de què el fantasma de la dramaturga Margarida Xirgu es passeja pel teatre. Però la nit de l’estrena, un 14 de setembre, el Romea pateix un incendi que acaba amb la vida de l’actriu que interpretava a la Xirgu. Set anys després, cadascun dels membres d’aquella companyia intenta fer la seva vida sense poder lliurar-se del declivi personal i professional que arrosseguen des d’aquell fatídic dia.
La història permet a Manrique integrar tot l’espai del Teatre Romea dintre de l’obra, ja que allà on seu l’espectador és també l’espai encantat que, segons l’argument, una vegada es va cremar. D’aquesta manera, el director proposa un engrescador joc de perspectives. Aquesta forma narrativa de nines russes és el que permet a Manrique jugar amb la idea del teatre dintre del teatre i reflexionar sobre els fantasmes que s’amaguen darrere del teló: dintre del Romea es passeja la Xirgu, però no són més aterridors els fantasmes que porten dintre cadascun dels personatges? Llum de guàrdia, que compta amb l’excel·lent interpretació de l’habitual família d’actors de Manrique, és una obra brillant, amb un text intel·ligent, ple d’humor, però sobretot ple de fantasmes. Excepcional!
0 comentarios:
Publicar un comentario