miércoles, 12 de octubre de 2011

Un ‘Dogville’ més desenfadat que el de Lars von Trier



A un li diuen que hi ha una adaptació al teatre de Dogville, la pel·lícula de Lars von Trier, i pensa “home, doncs sí, no és mala idea, l’adaptació no serà gaire complicada donat que la pel·lícula gairebé té més de teatre que de cinema”. I comença a fer un croquis al seu cap de com serà l’escenografia: tot serà d’un minimalisme quasi nihilista, tot restarà en negre, s’haurà de pensar en un espai més petit… i poca cosa més. I de cop i volta un arriba al Romea i veu un escenari carregat al màxim: andròmines amunt i avall, a esquerra i dreta, davant i darrere i, fins i tot, una banda de música que obre l’espectacle d’una manera excessiva, trencadora.

I és que la cosa no pot ser més obvia: quina necessitat hi ha de portar al teatre una adaptació fidel de la pel·lícula si ja tenim la pel·lícula? Ni més ni menys és això, perquè per molt que ens agradés el Dogville de Lars Von Trier, a veure qui aguanta més de dues hores repassant el mateix que ja sap que passarà si no hi ha un al·licient que faci la cosa més dinàmica. I aquí entra la versió moderna de Christian Lollike, que dirigeix Nina Reglero. El poble és el mateix que al film, els personatges també, els seus comportaments idèntics, però fan les coses de manera diferent: canten, ballen si s’escau i s’impliquen amb una banda de música que caram, quina bona pensada! I així tenim una versió excessiva, una mica carregada, com si a la cinta de Lars von Trier li haguessin sumat els decorats i l’essència turbant de la Delicatessen de Jean-Pierre Jeunet (la recordeu?).

D’aquesta manera la versió de Lollike aporta diferents estímuls més enllà de la qüestió argumental que, més o menys, tothom coneix. Les interpretacions (actors i músics) no cauen precisament en la temptació de deixar-se endur per aquest to excessiu i aconsegueixen brodar uns papers continguts, però eloqüents. Tot i que he trobat a faltar una mica més de càrrega dramàtica en els minuts finals, reconec que potser per afinitat amb la pel·lícula, el resultat és força engrescador. S’agraeix, doncs, el treball de Lollike i Reglero, que han sabut arriscar-se, perquè això ha de ser el teatre: no conformar-se necessariament amb ser fidels ni tenir por mai de reinventar. Llàstima, això sí, que aquest Dogville, Premi Max 2011 al millor espectacle revelació, tingui una estada tan curta al Romea: s’acaba el 16 d’octubre.

0 comentarios: