'L'alquímia del mercat d'alquímies, Maurici Pla

L'alquímia del mercat d'alquímies
Maurici Pla
Editorial Quaderns Crema
1ª edició, gener de 2011
152 pàgines
ISBN 9788477274933

Vet aquí una història absurda, delirant, però ben pensada i ben travada. Veieu, si no: l’administrador del museu de la ciutat de K. està prou enfeinat, ja que, per una banda, ha de negociar l’ampliació del museu cap als edificis del costat, on la seva dona té una pastisseria i, per l’altra, ha d’aconseguir una obra d’art per tal de què l’operació els hi surti una mica més rentable: Ciutat amb talaies, de Paul Klee. Però la recerca del dibuix de Klee es complica perquè masses persones asseguren tenir-lo i sembla que cap d’elles estan en possessió de l’original. A partir d’aquí, tot es va tornant cada cop més absurd: apareix un sabater que també fa de conseller en temes municipals i de podòleg, entre altres tasques; hi ha un vailet que sembla tenir la clau del tràfic d’obres d’art falses; un col·leccionista una mica excèntric; la dona del protagonista, que està disposada a qualsevol cosa pel seu bé; i la filla dels dos, que sembla més espavilada que cap altre personatge.

D’aquesta manera, Maurici Pla (arquitecte a més d’escriptor) s’inventa una ciutat que no existeix, amb un riu que no existeix i uns personatges i situacions que, podríem dir, tampoc existeixen. Però, en realitat, tota aquesta invenció és un retrat ple d’ironia d’una persona que se sent perduda en una gran ciutat a la recerca del seu tresor personal, d’uns secundaris molt capficats en les seves ambicions i, sobretot, de la corrupció que ningú veu però que ho governa tot. Maurici Pla està parlant d’art, però podria estar parlant d’una altra cosa. Tot conforma un seguit de situacions al més pur estil kafkià, on un alter ego de Josef K. intenta fer tot el que pot per satisfer tothom, però no pot evitar convertir-se en víctima d’aquells que l’envolten.

L’alquímia del mercat d’alquímies (Editorial Quaderns Crema) és una novel·la curta ple de simbolisme. Ja el títol apunta a un emplaçament (el mercat d’alquímies) on qualsevol objecte sense valor es pot convertir en un tresor i fins i tot el nom de la ciutat (que, com que no apareix fins el final, ens el reservarem) sembla voler insinuar alguna cosa referent a la capacitat expressiva dels personatges i amb el moviment. Sabem, això sí, des del principi, que el nom de la cuitat comença per K de Kafka i de Klee. En resum, que la novel·la de Pla es pot llegir com una història delirant o bé es pot començar a rascar i endinsar-se en tot allò que hi ha amagat en aquestes pàgines. Un relat original i estimulant. Pura arquitectura literària.

Un ‘Dogville’ més desenfadat que el de Lars von Trier

A un li diuen que hi ha una adaptació al teatre de Dogville, la pel·lícula de Lars von Trier, i pensa “home, doncs sí, no és mala idea, l’adaptació no serà gaire complicada donat que la pel·lícula gairebé té més de teatre que de cinema”. I comença a fer un croquis al seu cap de com serà l’escenografia: tot serà d’un minimalisme quasi nihilista, tot restarà en negre, s’haurà de pensar en un espai més petit… i poca cosa més. I de cop i volta un arriba al Romea i veu un escenari carregat al màxim: andròmines amunt i avall, a esquerra i dreta, davant i darrere i, fins i tot, una banda de música que obre l’espectacle d’una manera excessiva, trencadora.

I és que la cosa no pot ser més obvia: quina necessitat hi ha de portar al teatre una adaptació fidel de la pel·lícula si ja tenim la pel·lícula? Ni més ni menys és això, perquè per molt que ens agradés el Dogville de Lars Von Trier, a veure qui aguanta més de dues hores repassant el mateix que ja sap que passarà si no hi ha un al·licient que faci la cosa més dinàmica. I aquí entra la versió moderna de Christian Lollike, que dirigeix Nina Reglero. El poble és el mateix que al film, els personatges també, els seus comportaments idèntics, però fan les coses de manera diferent: canten, ballen si s’escau i s’impliquen amb una banda de música que caram, quina bona pensada! I així tenim una versió excessiva, una mica carregada, com si a la cinta de Lars von Trier li haguessin sumat els decorats i l’essència turbant de la Delicatessen de Jean-Pierre Jeunet (la recordeu?).

D’aquesta manera la versió de Lollike aporta diferents estímuls més enllà de la qüestió argumental que, més o menys, tothom coneix. Les interpretacions (actors i músics) no cauen precisament en la temptació de deixar-se endur per aquest to excessiu i aconsegueixen brodar uns papers continguts, però eloqüents. Tot i que he trobat a faltar una mica més de càrrega dramàtica en els minuts finals, reconec que potser per afinitat amb la pel·lícula, el resultat és força engrescador. S’agraeix, doncs, el treball de Lollike i Reglero, que han sabut arriscar-se, perquè això ha de ser el teatre: no conformar-se necessariament amb ser fidels ni tenir por mai de reinventar. Llàstima, això sí, que aquest Dogville, Premi Max 2011 al millor espectacle revelació, tingui una estada tan curta al Romea: s’acaba el 16 d’octubre.

'Españistán: Este país se va a la mierda', Aleix Saló

Españistán: Este país se va a la mierda

Aleix Saló
Editorial Glénat
Género: Cómic
1ª edición, marzo de 2011
144 páginas
ISBN: 9788499471754

Qué difícil es ponerle humor a esta jodida crisis. Digo jodida porque no valen eufemismos ni medias tintas con esta situación que parece tener en jaque incluso al más optimista, al menos en lo que a la periferia de Europa se refiere. Y he ahí el subtítulo, más irónico que premonitorio (eso espero), del cómic de Aleix Saló: “Este país se va a la mierda”. Españistán es ese Estado que el autor ha retratado como una caricatura de éste en el que vivimos, donde los más ricos tienen más opciones de negociar sus deudas, los becarios son precarios, los bancos mantienen controlados a los partidos políticos, el Gobierno salda los servicios públicos y la burocracia le quita las ganas hasta al más emprendedor.

En el cómic, tres personajes se disponen a ir a las instancias oficiales de Españistán para que a uno de ellos le eliminen la hipoteca que, en breve, lo dejará en la calle y con una deuda de 80.000 euros (¿les suena esta historia?). Pero lo que parece un camino asequible se convierte en algo imposible cuando, al llegar, los mandan de un lado a otro dándoles largas constantemente (recordarán aquel artículo de Larra, “vuelva usted mañana”, pues aquí más bien parece un “no vuelva usted más”). A través de este periplo por los órganos financieros y gubernamentales de Españistán, Saló hace una reconstrucción sarcástica y corrosiva tanto de la crisis que vive España, como de aquellas señas que han marcado durante años el descaro de todo un sistema poco disciplinado.

Españistán, que lleva vendidos unos 7.400 ejemplares desde su publicación en marzo de este año, empezó a cobrar reconocimiento cuando su autor decidió promocionar su obra a través de un video que colgó en YouTube y que corrió como la pólvora en las redes sociales: un magnífico diagnóstico de la responsabilidad que tuvo el gobierno de Aznar en la actual crisis. El cómic que tenemos entre manos refleja lo que vino después de ese video, por lo que no hay que esperar encontrar en el libro una ampliación de lo que hemos visto en YouTube, sino las consecuencias de lo que ahí se enseña. Hay quienes dicen que se puede hacer humor de las situaciones dramáticas: ocurre cuando la cosa pinta tan mal, tan mal, tan mal, que no nos queda más remedio que echarnos a reír. Pues eso, al mal tiempo, buena cara.