jueves, 15 de julio de 2010

'Cartes a Clara', Agustí Pons

Cartes a Clara
Agustí Pons
Editorial Meteora
1ª edició, 2010
Gènere: Memòries / Periodisme
253 pàgines
ISBN: 978-84-92874-07-1


Cartes a Clara és el nou llibre del periodista Agustí Pons, on proposa una reflexió conjunta entre el periodisme i la història del segle XX. Estructurat en un seguit de cartes dirigides a una suposada periodista acabada de sortir de la facultat, Cartes a Clara intenta mostrar les diferències entre el periodisme d'abans i el d'ara i, a la vegada, establir un diàleg entre les dues formes de fer periodisme. I és que Agustí Pons parteix de la base de què els nous periodistes, els que surten de la facultat al segle XXI, no estan prou preparats per exercir un periodisme de qualitat.

S'ha de dir que el paradigma de la tal Clara és una exageració i entenc que aquesta noia ha de ser la típica alumna que es passa les hores al bar, que no atén a classe i que aprova els exàmens copiant (això o que la facultat on ha estudiat la Clara s'ha de replantejar els seus programes). I ho dic perquè l'Agustí Pons es queixa de què la Clara no hagi sentit parlar de Just Cabot, no l'hagin fet llegir algun text d'Irene Polo i, en definitiva, que no tingui unes nocions bàsiques de la història del periodisme del segle XX. Qui fa aquesta crítica, periodista del segle XXI acabat de sortir de la facultat, ha llegit els articles d'Irene Polo a classe i a casa, els d'Eugeni Xammar, els de Sagarra i m'han parlat de Just Cabot (jo i els més de cent companys de promoció, és clar). Per tant, el principal error d'aquest llibre és fer d'aquesta Clara un exemple del nou periodista que surt de la facultat.

L'altre problema que trobo en aquest llibre és que l'autor carrega massa contra Huertas Clavería, al qui acusa d'haver-li fet la vida impossible al Col·legi de Periodistes. Sempre he pensat que no és gaire elegant parlar malament de cap col·lega quan aquest ja és mort i, per tant, no es pot defensar (tingui o no tingui raó).

Tot i així haig de dir que vaig llegir el llibre en una tarda i l'he gaudit com pocs llibres de memòries aquest any. Tant és així, que al dia següent vaig anar a comprar la biografia de Néstor Luján que el mateix Pons va escriure fa pocs anys. Cartes a Clara no és només un bon llibre de reflexions (tot i els dos problemes que he esmentat), sinó que també és un d'aquells volums recomanables per tots aquells joves periodistes que res a veure tenen amb les inquietuds de la Clara. Tornaré a llegir-lo amb molt de gust perquè m'ha donat idees per repensar el periodisme i la història del segle XX.

0 comentarios: